Tuesday, February 06, 2007
Més Patagònia
Joan,

vàrem deixar Ushuaia amb un bus que ens va dur al nord de l'illa gran de Tierra del Fuego, concretament a Rio Grande. Aquesta és una ciutat senzilla, apartada de les rutes turístiques i que darrerament ha conegut un gran impuls econòmic i demogràfic com a fruit de les prospeccions petroleres.

Després ens vàrem adreçar a Rio Gallegos, de nou a La Patagònia, passant per territori de Xile, amb passos fronterers d'una burocràcia exasperant. D'aquest trajecte ens va sorprendre l'existència de camps minats en territori xilè, al peu mateix del ferri que travessa l'estret de Magallanes. De Rio Gallegos vàrem viatjar a El Calafate, centre turístic dels Andes patagònics i punt de sortida per a la visita de les famoses glaceres que alimenten l'immens llac Argentino. La vista de les glaceres és realment impressionant: el curs del gel entre les muntanyes escarpades, les altes parets de la gelera prop l'aigua i la munió d'icebergs, d'un blau esclatant, surant pel llac. Els tons de blau que prén el gel compactat són una apoteosi, transparent, flamejant, oníric.

De El Calafate ens vàrem traslladar a Comodoro Rivadàvia, ciutat amb menys d'un segle d'existència i concebuda originalment com a port de sortida per als productes de la zona central de La Patagònia, ara convertida en centre del món petroler argentí. De les eixutes terres d'aquesta estepa patagònica se n'extreu ara l'apreciat petroli que ha convertit l'Argentina en un país autosufient i amb les necessitats energètiques de futur cobertes. Aquí és on l'espanyola Repsol explota, amb milers de pous visibles a les carreteres estant, les reserves que romanen al subsòl de les grans "estancias", tot enriquint els seus propietaris i els socis de l'empresa. Què dir sobre Repsol...

De Comodoro ens vàrem adreçar a l'interior, a Sarmiento. Aquesta petita ciutat és com un oasi de verdor i fertilitat dins l'immensa estepa patagònica, prop dos grans llacs i un riu gaudeixen d'unes condicions excepcionals pel conreu. Aquí vàrem poder visitar un parc nacional que protegeix un bosc petrificat. Sobre un paisatge quasi selènic es poden contemplar troncs d'arbres de fa 50 milions d'anys, autèntiques joies d'aquest país tant ric amb restes fòssils.

Xavier Mas i Bahí
02-02-2007, Patagònia (Argentina)
 
posted by Joan Mas at 1:21 PM | Permalink |
Saturday, January 27, 2007
Preguntes sense respostes i respostes sense preguntes
De petit em mirava les tapes dels llibres de la col·lecció que Edicions 62 i la Caixa van publicar fa una pila d’anys. M’atreia entre la fascinació i la por la coberta de “Tendra és la nit” de F. S. Fitzgerald per la tètrica imatge d’unes nines de porcellana que em miraven amb passivitat. Però també em sentia atret per la coberta d’un llibre molt gastat i gruixut, amb el llom ben doblegat, inequívoca senyal de que havia passat per les teves mans i que, per tant, era un bon llibre. A la coberta apareixa una noia semi-nua estirada en un llit, també fitant-me intensament però, a diferència de l’anterior, amb una mirada càlida i penetrant: viva. Era “Sexus” de Henry Miller, llibre que anys més tard llegiria i em marcaria molt més del que em penso.

Tant Fitzgerald com Miller són escriptors nord-americans de la mateixa generació, però de perfils i estils molt diferents. Fitzgerald fou un home humil, nascut a la rural Minnesota; Miller fou un bohemi excèntric de la cosmopolita Nova York. Els dos nasqueren als anys noranta del segle XIX, essent el segon cinc anys més gran que el primer; tanmateix Fitzgerald morí quaranta anys abans que Miller. El primer fou alcohòlic depressiu, el segon alcohòlic “actiu”. La vida de Fitzgerald va estar marcada pel seu precari estat de salut i per l’estranya relació amb la seva dona Zelda Sayre, que patia esquizofrènia. Henry Miller tingué infinitat d’amants i visqué de manera irregular, provocativa i a contracorrent. F.S.Fitzgerald és membre de l’anomenada “Generació Perduda”, grup d’escriptors de caire realista-pessimista amb aires depressius. Henry Miller és considerat un dels precursors del post-modernisme i influí en l’anomenada “Generació Beat”, moviment cultural de caire bohemi que criticà el puritanisme i la falsa moral dels EUA de mitjans del segle XX, clar antecedent del moviment hippie. Fitzgerald digué “Mostra’m un heroi i t’escriuré una tragedia”; Miller escrigué “La monogàmia és com estar obligat a menjar patates fregides cada dia”. F.S.Fitzgerald escrivia en tercera persona i Henry Miller en primera.

Quan vaig retirar aquests llibres de la lleixa per llegir-los vaig saber que ells havien arribat a mi; que no els havia buscat, senzillament ells m’havien trobat a mi i m’havien cridat des del prestatge durant anys. Un dia, espantat per la mirada perduda de les nines de porcellana, vaig amagar el llibre per no trobar-me’l més; però sabia perfectament on l’havia amagat i la idea que aquella nina m’estigués observant des de la foscor del seu amagatall m’atabalava encara més. Encara que no veiés els llibres sabia que existien; notava com les mirades de les il·lustracions de la coberta se’m clavaven al clatell i em cridaven. El cop definitiu resultà ser el dia en que, desembalant caixes després de la mudança a Olot, vaig descobrir que els llibres ens havien acompanyat en el trasllat per tornar a ocupar un lloc en alguna prestatgeria de casa nostra...

A hores d’ara estic en condicions d’afirmar que jo no vaig triar llegir-los. Estàs en condicions de dir que has triat fer aquest viatge de manera voluntària i conscient? Tu has anat a Amèrica o Amèrica ha anat a tu?

Joan Mas i Morral
27-01-2007, Cerdanyola del Vallès (Catalunya)
 
posted by Joan Mas at 3:49 AM | Permalink |
Monday, January 22, 2007
La Terra del Foc

Joan,

vàrem arribar a Ushuaia en avió, amb més de cinc hores de retard per mor d'una vaga de controladors, i la ciutat ens va rebre amb un vent fred amanit amb una fina pluja d'aiguaneu que ens feia cercar a correcuita els anoracs. El temps per aquestes contrades pot canviar a cada hora i només es manté constant la presència del vent, encara que no la intensitat i direcció

Ushuaia és la ciutat més austral del planeta, arreu s'autoanomena "la ciutat de la fi del món". Situada al sud de l'illa gran de la Tierra del Fuego i sobre el canal de Beagle, aquesta ciutat es troba a l'abric d'una cadena de muntanyes que formen part de les darreres manifestacions del Andes, sobre una rada que forma un port natural de gran bellesa vista des del mar. La seva fundació, a les darreries del s.XIX, és fruit de les necessitats dels baleners i dels caçadors de llops, lleons marins i pingüins, sobre un assentament indígena tutelat per pastors anglicans. De tota manera el gran motor de la ciutat va ser la construcció d'una presó per a condemnats reincidents i polítics, ells varen aixecar edificis civils, canalitzacions, instal.lacions elèctriques, etc., en els prop de 50 anys de funcionament, fins el 1947

Aquesta presó, ara reconvertida en museu tot mantenint les antigues dependències, és una de les curiositats més visitades de la ciutat. Reflecteix les dures condicions que havien de patir els condemnats, els treballs i els personatges més singulars. Reserva dues ales per exposicions d'art, sobta veure els quadres dins les cel·les. Hi ha també una botiga de records i objectes relacionats amb la presó i els seus estadants. Tot plegat es mou entre el dramatisme i la caricatura, sense caure en el patetisme. Segur que en Marcel sabria treure'n bona punta d'aquesta presó multifuncional i el seu màrqueting.

La Tierra del Fuego, amb tots els noms mítics de la seva geografia: estret de Magallanes, illa dels Estados, cap de Hornos, canal de Baegle, etc., és un dels indrets on més naufragis s'han cobrat els oceans, especialment en temps de la navegació a vela i fins l'obertura del Canal de Panamà. Ara, però, és un punt turístic d'obligada visita per qui viatja a La Patagònia i centenars de creuers hi fan marrada cada any abans d'acostar-se als gels de l'Antàrtida.

Un esment molt especial mereix el Parque Nacional de la Tierra del Fuego, pels boscos de varietats autòctones: cohiues, lengas, etc.; les varietats d'ocells que hi fan estada; així com del tren (construït pels presos amb la finalitat de transportar els arbres talats) restaurat recentment amb finalitats turístiques. Són d'interès també les illes que esquitxen el canal de Beagle, amb diverses varitats de foques, pingüins i ocells marins, també per la seva flora. Cal recordar que el nom del canal l'hi ve donat pel viatge en aquestes contrades del vaixell anglès Beagle, sota el comandament del capità Fitz Roy (amb aquest nom ara s'anomen molts accidents geogràfics argentins) i amb la presència d'un jove Charles Darwin com a científic.

Xavier Mas i Bahí
21-01-2007, Ushuaia (Argentina)
 
posted by Joan Mas at 1:31 PM | Permalink |
Friday, January 05, 2007
La Patagònia
Hola Joan,

ja fa uns dies que vàrem sortir de Bs.As. i després d'un viatge de 14 hores per carretera vàrem arribar a Viedma. L'autobús, tot passant per Bahía Blanca i altres poblacions, creua tota la província de Bs.As ., entre planures de pampa: grans estancias de pastures i conreus de blat, fins a la ciutat de Viedma, capital de la província de Rio Negro. Aquesta població, d'uns 50000 habitants, ens ha recordat les ciutats de l'interior d'Uruguai que ja et vaig descriure, amb l'alicient que és creuada per un gran riu: el Rio Negro. Estesa sobre una quadrícula ordenada de carrers amples i casetes baixes, aquesta petita capital transmet un aire apacible i tranquil. El riu, que aquí deu tenir uns 100 mts. d'ample, acull a la riba unes arbredes i unes platges de gespa molt agradables; els joves hi passegen a totes hores, prenent banys al matí i migdia, gaudint d'un mate a l'ombra dels formidables arbres i la frescor humida de la riba, mentres els vespres els grups amb les cerveses i les parelles ocasionals prenen el relleu. Durant tot el dia es veuen passar canoes, d'un o dos remers, provinents d'un nodrit club del que han sortit destacats especialistes del país. La vida aquí és molt més barata que a la capital i al vespre la flaire dels asados omple d'un saborós aroma tots els recons.

Viedma és la porta de la Patagònia, aquesta contrada és l'escenari de diversos contes i relats del gran esciptor anglo-argentí W.E. Hudson, que bones estones he passat amb els seus relats de la vida dels gauxos, amb les descripcions dels ocells o amb les observacions del comportament de les vizcachas. Ell va visitar aquestes terres el s.XIX quan encara els indis plantaven cara als colons blancs. Tehuelches i mapuches havien habitat aquestes terres dites de patagons (peus grans) durant més de 5000 anys, eren indis forts i guerrers valents; més de tres segles de domini español no els va poder sotmetre, però la jove república argentina va enviar el General Roca al cap d'un nombrós exercit i els va exterminar sense compasió. Aquest general el veiem homenatjat amb diversos monuments i carrers que duen el seu nom a totes les ciutats del país; tot i que, també s'ha de dir, molts dels busts estan pintats amb recordatoris del seu passat com a genocida.

Després d'un nou viatge en autobús, aquest cop sis hores a les que cal sumar tres més de retard, vàrem arribar a Puerto Madryn, en plena província de Chubut. Aquesta moderna ciutat, fundada per colons galesos com les altres del voltant: Dawson i la capital Trelew, és un destí turístic de primer ordre. Situada a les portes de Península Valdés, ha crescut els darrers anys amb hotels, apartaments i serveis fins esdevenir el paradigma del turisme d'èlit que pretén l'Argentina. Des d'aquí surten els vaixells que, durant sis mesos de l'any, t'acosten a les balenes que fan estada a les rades de la península. També es poden visitar colònies de llops marins, elefants marins, pingüins, guanacos, etc. Com pots comprendre, és un indret triat per una gran quantitat i diversitat de fauna, aquest atractiu més un clima benigne l'hi asseguren visitants quasi tot l'any. Tot i les diverses qualificacions: Reseva de Biosfera, Parc Natural, ets. els resultarà difícil, a les corruptes administracions del país, preservar de la febre constructora, la fam de negoci i la massificació humana aquest territori privilegiat.

La nostra estada no ha coincidit amb la presència de les balenes, tampoc hem pogut observar aquelles famoses imatges que han popularitzat els documentals de televisió, em refereixo a les orques llançant-se contra la platja per caçar les cries de llop marí. Però, de veritat, les aus, llops i elefants marins, guanacos, maras, guineus, llebres i un llarg etc., a més d'un paisatge erm i suggerent, amb llacs salats, grans formacions fòssils i platges precioses que, ens ha deixat bocabadats.

Xavier Mas i Bahí
4-01-2007, Patagonia (Argentina)
 
posted by Joan Mas at 5:49 AM | Permalink |
Monday, January 01, 2007
Argentina
Joan,

sento una dolça nostàlgia al llegir la teva carta on em descrius les trobades de festes; tot i que, com saps, acostumo a fugir de les celebracions multitudinàries. Sé, de fons ben informades, que el dia de Nadal vares obsequiar als comensals amb un bon discurs polític. Segur que de mica en mica la teva oratòria acabarà per tombar els dubtosos i apolítics cap el bàndol de l'independentisme.

Mercès per la felicitació, com dius he acomplert els 54 i, avui, un taxista-filòsof -a més d'antic mecànic d'avions- m'ha dit "vostè ja deu estar jubilat". Collons!, he pensat, ara ja no sols ho ets, sinó que a més ho aparentes. I és que aquests argentins són finíssims, tenen el do del verb fàcil i el castellà que empren em fascina (pelotudo, goludo, quilombo...). Llàstima que hi hagi tanta gent desil·lusionada amb la política i les estructures de gestió d'aquest país, tothom parla de la corrupció, de les dècades d'expoli i corrupció que pateixen i això seguirà, i et diuen que no té solució; ara, no els toquis el país, són nacionalistes fins a la medul·la, s'estimen aquest immens territori i els seus símbols sense fisures. És sorprenent veure com els joves reviuen mites com el Che i l'Evita, arreu pots trobar fotografies i recordatoris d'aquestes dues figures, també en hi ha d'en Maradona, en Gardel i en Borges, però menys. El Che i l'Evita representen encara la imatge de dos mites relacionats amb la justícia social, tot i que l'Evita ja m'explicaràs, però bé...

Repeteixo, com sempre, m'ha agradat molt rebre notícies teves, així com el record de tota aquesta llarga llista d'amics i persones a qui estimo; quan els vegis els fas arribar una abraçada. Per a tu, Joan, el millor desitg d'un nou any venturós amb un petó.

Xavier Mas i Bahí
30-12-2006, Patagonia (Argentina)
 
posted by Joan Mas at 5:49 PM | Permalink |
Saturday, December 30, 2006
Bon Nadal i feliç Any Nou
Em vas demanar per correu que et posés al dia del que passa a Catalunya. Doncs bé, sobre l’actualitat política hi ha poca cosa a dir. El nou Govern d’Entesa s’ha plantejat enfocar la legislatura amb peus de plom; no volen aixecar polèmica sobre cap tema i, la veritat, la cosa està molt i molt tranquil·la. Tanmateix, el Govern central ha aprovat un decret en educació on s’amplien les hores d’ensenyament del castellà a les escoles de primària. La Generalitat ja ha anunciat que ho recorrerà al Tribunal Constitucional després de que s’armés un sidral dels grossos. De fet el Conseller d’Educació, Ernest Maragall, va protagonitzar una “maragallada” quan, al començament, va defensar el decret per després desdir-se’n i criticar-lo.

Apart d’això, la cosa està tranquil·la. Gairebé no es parla de boicot i les crítiques i atacs del PP se centren en la política anti-terrorista del Govern. És important destacar també que Andalusia ha aprovat el seu nou estatut que és pràcticament igual al català. La gràcia és que el PP dóna suport a l’estatut andalús però manté els recursos al Tribunal Constitucional a determinats artícles de l’estatut de Catalunya que, sorpresa!, l’estatut andalús també té. La veritat és que a Can PP s’han tornat bojos. Tampoc estranya, ja que estem parlant d’un dels partits més feixistes d’Europa... Amb tot, Espanya continua essent la mateixa de sempre i, des del meu punt de vista, no conviarà mai. Com diu aquell: l’autonomia que ens cal és la de Portugal. Independència i punt! Alguns ja en començem a estar farts de pidolar a Madrid perquè ens tornin la llibertat a bocins!

Però bé, política apart, haig de dir que aquest Nadal està essent molt intens. Sense entrar en la quantitat de feina que tinc de cara al gener, continuo amunt i avall, de Cerdanyola a Olot i d’Olot a Cerdanyola. Estem vivint un dels hiverns més càlids dels últims anys ,i tot i ser finals de desembre, la neu escasseja. Algunes pistes d’esquí estan sobrevivint a base de neu artificial!! I tot això passa a plenes festes de Nadal, que per cert estan anat de fàbula. Com cada any en Francesc i jo hem anat a celebrar el dia de Nadal a casa la Dolly, on l’absència de l’àvia i en Jose Luis es va notar. També us vam trobar a faltar a tu i a en Gerard... Però com sempre vam menjar de collons, i les neules, els turrons i el cava van córrer a cor que vols per la taula. Va ser un dia fantàstic!

Però per si fora poc, el dia 26, Sant Esteve, també vam dinar a casa els avis amb tota la família. Sembla com si cada vegada fossim més persones, i la veritat és que em sorprèn moltíssim la capacitat que té aquell menjador de fer-se gran per Nadal. També va ser un d’aquells dinars que es s’allarguen fins ben entrat el vespre i, com cada any, vam acabar cantant nadales i cançons de tot tipus al ritme dels instruments que va portar la Maria. Hauries d’haver vist l’avi tocant la flauta... Va ser un fart de riure!

El dia 28 finalment vam cagar el Tió aprofitant l’aniversari de l’avi. És una altra excusa com una altra per trobar-nos tots plegats i fer-la petar fins a altres hores de la nit. S’ha de dir, també, que el Tió va ser generós amb tothom. Aquell tros de soca està en forma! És una llàstima que no hagis estat per aquí durant aquestes dates. Tothom va preguntar per tu, i vaig aprofitar per donar la direcció d’aquest blog perquè puguin seguir les peripècies del viatge. Va ser un bona idea obrir-lo, trobo que està donant molt bons resultats!

No vull acabar aquesta carta sense felicitar-te pel teu aniversari. Tots recordem que el dia 27 vas fer 54 anys i tothom m’ha demanat que et feliciti a través del blog. Espero que tot i la teva avançada edat (he he he) estiguis en forma per continuar el viatge. Pensa que Argentina no és Bolívia, i que Bolívia tampoc tindrà res a veure amb l’Amazones. Pensa en nosaltres i en la gent que t’estima; ets un pilar en la nostra família, la que cada dia de Nadal es reuneix al voltant d’una taula per parlar de política, viatges i anécdotes diverses. Al capdevall, què seria de l’home sense una família al darrera? Rebre suport de la gent que ens estima ens fa ser més forts i ens permet viure amb dignitat. Felicitats pel teu aniversari Papa!

Una forta abraçada de part de la Mama, en Francesc, la Marissa, en Jaume la Dolly, en Fede, l’Isabel, en Jaumet, la Míriam, en Xavi, en Lluís, en Miquel, la Noemí, la Marta, en Pep, en Marc, l’Anna Maria, la Mariona, l’avi, l’àvia, en Toni, la Gemma, la Paquita, l’Àngel, l’Ignasi, la Judit, en Josep, la Montse, la Maria, en Juanma, en Genís, en Pau, la Laia, la Maria, la Baldufa i un servidor.

Joan Mas i Morral
30-12-2006, Cerdanyola del Vallès (Catalunya)
 
posted by Joan Mas at 5:48 PM | Permalink |
Friday, December 22, 2006
Feliços herbívors
Feliços herbívors els d'aquestes contrades, ells que aixequen el cap tant
amunt com poden i tot el que la vista els allarga a veure son prats,
fantàstics i inacabables prats verds, de tendra, fresca, frondosa gespa;
verda gespa, que un cop arrencada, mastegada, empassada i digerida,
fa feliços els herbívors; els herbívors que després ens fan feliços a
nosaltres transformant el verd en vermell, en vermella, sucosa, saborosa,
cruixent, excel.lent carn vermella a la brasa, que un cop a la taula davant
nostre ens dibuixa aquest somriure de satisfacció.
Del verd al vermell menja que t'ho menges.

Gerard Mas i Puig
21-12-2006, Uruguay
 
posted by Joan Mas at 1:07 AM | Permalink |